¿Quién educa a quién? és un espai de debat, emès en Televisió Espanyola després de la sèrie HIT, per a parlar d'alguns dels temes que en ella es mostren. Per al quart programa es fa una taula rodona sobre l'assetjament escolar i el ciberassetjament.
A la fi de 2020, va arribar a Televisió Espanyola una sèrie creada per Joaquín Oristrell, HIT, que buscava generar un debat entorn de qüestions vinculades a l'adolescència i als mètodes d'ensenyament tradicionals d'una forma directa. Posteriorment, s'emetia un espai de debat amb el títol de ¿Quién educa a quién? per a generar un espai de reflexió on aprofundir i ampliar un dels temes que es poden extreure de la ficció televisiva.
En el seu quart programa es va posar el focus en l'assetjament escolar i, a causa de l'impacte de les xarxes, en el ciberassetjament. Per a la seva realització, la presentadora Mamin Asencio va comptar amb l'acompanyament d'una sèrie de convidats que van aportar diferents perspectives sobre l'assumpte: Natalia de Agustín, una jove víctima d'assetjament (protagonista i autora del llibre "Resistiré"); Xavo Vilacrés, un jove que per sortir del rol de víctima es va situar en rol d'agressor; Lourdes Repiso, periodista que posa el focus en la figura de l'assetjador i la necessitat de gestionar-lo; Iñaki Zulueta, professor del Col·legi Trueba de Bilbao, on s'emporta uns anys treballant en un espai per a treballar aquesta intel·ligència emocional; Enrique Serrano, hacker ètic i col·laborador de Stop Haters, la primera associació contra el ciberassetjament a Espanya; Javier Carretero, professor que remarca la necessitat d'entendre als estudiants i treure el millor d'ells, i Mar Valdeita una mare d'una víctima d'assetjament i vicepresidenta de l’ Asociación Madrileña contra el Acoso Escolar (AMACAE).
Al programa també intervé la coneguda actriu, cantant y bailarina Beatriz Luengo, explicant el seu cas i com ho va superar.
El problema tractat és un fet molt present en la nostra societat i, segons dades de ANAR, aproximadament 200.000 dels 8 milions d'estudiants a Espanya sofreixen assetjament escolar. Paral·lelament a aquestes dades, l'OMS afirma que el 7/5% dels nens i el 4’3% de les nenes són víctimes d'aquest fenomen. I, actualment, amb la presència en augment de les xarxes, aquestes són una eina que ajuda al fet que aquest tipus de situacions empitjori i es magnifiqui. Partint d'això, en el transcurs del programa es van anar discutint una sèrie d'interessants factors vinculats amb el present assumpte.
Moltes vegades l'assetjament s'inicia amb les etiquetes, justament durant aquest període de pandèmia s'ha anat derivant un nou bullying que part d'insults com ‘coronita’ i que promou una exclusió. Justament en relació amb aquestes, Xavo Vilacrés apuntava que el problema d'elles és que “no som nosaltres les que ens les atribuïm”. Per aquesta raó, acabava les seves intervencions afirmant sobre la importància de conèixer-se els uns als altres i proposant que “si les esmentarem (les etiquetes), que sigui perquè ens les posem nosaltres”.
A partir d'aquest etiquetatge, es va abordar els tres rols principals que són presents en qualsevol forma d'assetjament: la víctima, l'assetjador i els observadors. Una de les aportacions que es van proposar va girar sobre la decisió de perfilar a aquestes persones. Moltes vegades qui es tipifica és la víctima i es busquen els perquès que l'hagi acabat sent, però en ¿Quién educa a quién? es va tractar la necessitat de prevaler a l'assetjador a l'hora de perfilar a algú. Precisament, es va parlar que en diverses ocasions l'assetjador no cerca a una víctima per una raó específica, sinó per la necessitat d'aprovació de la resta. En conseqüència, Natalia va posar l'accent a començar a deixar de veure a la víctima com a vulnerable. Ella va afirmar que en realitat la víctima és una persona forta, una supervivent, i l'assetjador és el veritable vulnerable, aquell que mostra manques i una persona la imatge preconcebuda de la qual de “el valent” o “el fort” és errònia.
No obstant això, la culpa no resideix en la figura de l'assetjador, aquells que observen són igual de culpables i, parafrasejant les paraules de Zulueta, són l'oxigen perquè l'assetjador continuï actuant de la forma com ho fa. Sense aquests covards que no actuen davant les injustícies, moltes vegades l'assetjador perd l'interès a continuar fent bullying. Per consegüent, és necessari visibilitzar la culpabilitat d'aquells que contemplen sense intercedir i fer-los entendre la diferència entre un delator i una persona cívica i assenyada que denuncia a un company pel seu comportament perjudicial contra un altre.
Així mateix, com ha estat esmentat, les formes d'assetjament s'han anat adaptant als nous temps i a les noves tecnologies. Això porta al fet que en l'actualitat 1 de cada 4 casos d'assetjament es produeixi en forma de ciberassetjament. Aquestes dades revelen la perillositat de la nova era digital on les xarxes promouen un anonimat, una presència constant i un ressò major que porta a incrementar l'impacte negatiu de les diferents expressions de ciberassetjament. Aquestes mateixes provoquen una insensibilització en les persones davant actes violents que, per la seva constant compartició per xarxes, s'acaben normalitzant. Per a evitar tot això, es van emmarcar tres elements importants: el control parental davant un ús excessiu i d'hora del mòbil, la moderació en l'ús de les tecnologies per a treure únicament un profit positiu d'elles i la construcció d'una relació de confiança entre pare i fills per a aconseguir una bona comunicació paternofilial.
No obstant això, aquesta relació de confiança és essencial construir-la a les escoles, uns espais en els quals es va remarcar que l'alumne ha de sentir-se protegit i atès. Per a això, es van apuntar a dos valors essencials que necessiten molta més presència en els centres educatius: l'empatia i l'escolta. Tots dos parteixen d'un ensenyament emocional, la qual s'hauria d'introduir des d'edats molt primerenques perquè els alumnes puguin posar nom a les seves emocions, parlar d'elles i gestionar-les. Però aquest treball emocional –que hauria de prevaler sobre un currículum meravellós-, segons Mar Valdeita, és difícil d'anar incorporant en els menors, perquè és una assignatura pendent amb els adults. I, així i tot, és una educació essencial per a fer millors persones.
Malgrat tot això, tots els participants van estar d'acord que l'assetjament escolar persisteix, perquè d'igual forma persisteix un problema en les administracions educatives, en la política i en la legislació. En el present, continua existint una tipificació per part de les administracions; el codi penal continua sense incloure l'assetjament escolar com un delicte independent i mostra una problemàtica a definir l'edat a partir de la qual imputar o no aquestes actituds, i, segons algun dels parlants, tot això porta a pensar que “als polítics no els interessa”, perquè “estan més còmodes amb un país de cazurros que amb un de persones intel·ligents”.
Sigui com sigui, després del debat va quedar clar un fet: l'assetjament i el ciberassetjament són un mateix problema que infereix a tota la societat. Per això, cadascun de nosaltres té la responsabilitat moral d'actuar contra aquestes accions, frenar-les en cas de veure-les i posar el seu granet de sorra per a aconseguir erradicar-les.